El blog de Carlos Osma

Fa sols unes poques hores que sóc arribat a Buenos Aires; Marcelo m’ha vingut a trobar a l’aeroport i m’ha dut fins a l’apartament en què passaré una setmana. Haig de repassar encara la presentació que faré demà del meu llibre en l’església evangèlica Río de la Plata i, a més a més, estic cansat després de gairebé vint hores de viatge, però no me’n puc estar i surto al carrer per a conèixer la ciutat. Mentre camino vaig sentint els crits de persones que ofereixen de canviar dòlars o euros per pesos argentins i veig també persones que dormen en el carrer i es tapen amb flassades i cartrons a fi de suportar el fred hivernal. Que vivim en un món globalitzat -en què ens costa de diferenciar si passegem per Barcelona o per Buenos Aires- no té tant a veure amb el fet de prendre el mateix cafè, en les mateixes tassa, cadira i taula del Starbuks, sinó amb tenir fins i tot el mateix sensellar que ens n’hi obre la porta, mentre para la mà per a què li donem una moneda; i té a veure amb què hi s…

No en sóc el primer que han educat donant més preferència a això d’ésser cristià que a allò d’evangèlic. Hom no negava el segon, però quan a algun dels meus familiars li demanaven la seva confessió, deia: “Sóc cristià”. Només en el cas que li demanaven un aclariment, hi afegia: “Cristià evangèlic”. El motiu era molt senzill, emfasitzaven en l’experiència personal més que no pas en les estructures religioses. “Nosaltres no seguim una religió, seguim el Crist”, aquesta és una de les frases que més m’han repetit, des que era un infant.

L’heterocentrisme cristià, i en concret l’evangèlic, intenta apoderar-se de les Cinc Soles erigint-se’n com a l’únic mereixedor i administrador. Per això ha creat una ideologia que converteix la Sola Scriptura en una llei que persegueix i condemna les identitats o afectivitats nonormatives. Reserva la Sola Gratia per als qui primer han circumcidat llurs desigs i senten o actuen com a heterosexuals. Quan diu Solus Christus adora un ídol creat a imatge i semblança seva, bo i oblidant el missatge i la vida de Jesús de Natzaret, que sempre anava al costat dels altres, els desheretats i els qui patien marginació. L’afirmació Soli Deo Gloria la matisa amb l’afegitó que els nostres cossos i desigs dissidents mai no podran glorificar el Creador. És el principi de la Sola Fides, però, el que més palesament resisteix llur aprovació i llur intent de manipulació.

Quan els cristians LGTBi parlem de salvació ens evadim de la realitat i comencem a fer teologia-ficció, com aquella que farceix llibres de teologia pèssims, prestatgeries de seminaris decadents o bancades d’esglésies respectables que serveixen a la vertadera doctrina. I ho fem perquè tenim tantes ganes d’ésser com la resta dels creients que ens lliurem als braços de la imitació. Perquè en realitat, reconeguem-ho, allò que ens salva i ens atorga el perdó malgrat la nostra dissidència és que no se’ns vegi gaire el llautó. Així, amb la veu enrogallada, intensa, respectable -però sobretot que repeteixi el mantra de l’església de la qual volem formar part-, podem començar a qüestionar si la salvació és universal o només per a uns quants escollits, si és per sempre més o la podem perdre, si és per la fe o si li cal de cap obra per part nostra... i bla, bla, bla... Xerrameca buida sens ànima, sens experiència.

Les esglésies evangèliques s’apressen a celebrar amb gran pompa el cinquè centenari de la Reforma Protestant. Cinc-cents anys des què Martí Luter penjà les 95 tesis a l’església del Palau de Wittenberg per insistir en què la salvació humana no podia ser comprada, que no calia pagar cap preu a ningú -ni al Papa mateix- i que era vana la confiança dels qui compraven indulgències per guanyar-se la salvació. Era massa aviat encara perquè al monjo agustinià se li acudís una 96ena tesi en què aclarís que tampoc les persones LGTBi no havien de pagar el preu del celibat o l’heterosexualitat fingida, que l’heterosexualitat no era la darrera indulgència per aconseguir la salvació. Tot i que la 96ena tesi no és necessària, per més que a molts els faci l’efecte que l’heterosexualitat és el bé preuat que han de vendre i protegir les esglésies, Luter deixà molt clar a la 62ena tesi que “el vertader tresor de l’església és el sacrosant Evangeli de la glòria i de la gràcia de Déu”.

Per més que brandin la bandera del protestantisme vertader o del cristianisme més primitiu, la gràcia mai no ha estat prou per justificar l’amor de Déu envers els éssers humans. Hi ha hagut sempre condicions perquè Déu se senti cridat a la misericòrdia i decideixi de salvar-nos, de les nostres misèries o de les que ens envolten. La Gratia mai no ha estat de franc, l’han convertida més aviat en una veta d’on molts n’han extret en benefici propi.

Thomas Römer is a professor of Hebrew Bible at the University of Lausanne and has held the chair “The Bible in Its Contexts” at the Collège de France since 2007. He is a member of the Académie des inscriptions et belles-lettres since 2016.