Per més que brandin la
bandera del protestantisme vertader o del cristianisme més primitiu,
la gràcia mai no ha estat prou per justificar l’amor de Déu
envers els éssers humans. Hi ha hagut sempre condicions perquè Déu
se senti cridat a la misericòrdia i decideixi de salvar-nos, de les
nostres misèries o de les que ens envolten. La Gratia mai no ha
estat de franc, l’han convertida més aviat en una veta d’on
molts n’han extret en benefici propi.
Però quan tanquem La
Bíblia i sentim els qui prediquen l’amor incondicional de Déu, fa
l’efecte que no pas tots els éssers humans en som mereixedors, de
la dita Gratia, només els qui pensen, senten i actuen dins
l’acceptable a parer del predicador o perdicadora de torn.
Altrament, ens demanen que siguem acceptables perquè Déu ens estimi
prou com per voler salvar-nos. L’amor de Déu a què ens tenen
acostumats no és totpoderós; acomplir les normes dels qui prediquen
la Gratia, sí.
Fou Dietrich Bonhoeffer
qui parlava de dos tipus de gràcia: la gràcia barata i la cara; és
la primera la que venen i compren dels altars estant, els qui s’han
erigit com a mitjancers entre Déu i nosaltres. La gràcia barata és
la que mereixem, la que ens hem guanyat tot sent bones persones. És
la gràcia dels qui vivim tancats al món de l’acceptable, del
correcte. La gràcia dels qui mirem envers Déu, bo i esperant que
ens pagui tot allò que hem fet per causa seva, pel seu Regne, per bé
que no sigui més que un món religiós ideal bastit segons la nostra
imatge i semblança. La gràcia cara és la que no mereixem ni tampoc
els nostres enemics, però que Déu la dóna així als uns com als
altres. És la gràcia dels desposseïts, dels marginats, dels qui no
són acceptables, dels qui egoistament proven de fer un món més
just, dels qui s’arruïnaren la vida empaitant desigs que mai no
foren satisfets, però que ara hi vénen avergonyits per ésser
abraçats pel Pare.
Crec sincerament que
molts cristians LGTBi hem esmerçat massa energia a comprar la gràcia
barata, realitzant un esforç gegantí que no ha sadollat la nostra
necessitat d’acceptació. Hem demanat perdó per coses per les
quals mai no l’havíem d’haver demanat i ens hem comportat com
allò que no érem, bo i permetent que ens menyspreessin sense badar
boca. Com a reacció a tot plegat, de vegades, ens hem anat a
l’extrem oposat com per demostrar que som perfectes; cristians
exemplars amb una força de voluntat que pot canviar el món i les
nostres comunitats per si mateixa. Per això, tot i afirmar que no
ens calia la gràcia barata, el nostre comportament ens continuava
fent presoners. Pitjor encara, ens descuidàvem l’altra gràcia, la
de debò, la gràcia cara d’un Déu que ens estima així com som.
Els cristians LGTBi, com
la resta d’éssers humans, som vulnerables. Vivim un munt de
situacions doloroses que ens fan sentir impotents. Així com sentim
felicitat quan ens enamorem o joia de compartir l’amistat amb
persones que ens estimem, també vivim fracassos, malalties,
injustícies i fins i tot la mort dels nostres éssers estimats i la
nostra pròpia. No som totpoderosos, no som infal·libles, ni
heroïnes, ni tan sols no tenim -de vegades- la força que ens cal
per ésser a l’altura de les circumstàncies en què vivim.
Esmercem massa energia a amagar que en realitat som fràgils i que
necessitem la gràcia de Déu, la que Ell dóna malgrat com som. I
aquest malgrat no té res a veure amb la nostra orientació sexual,
ans al contrari, és per la Seva gràcia que som capaços d’estimar
i desitjar persones del nostre sexe.
Quan deixem d’exigir-nos
la perfecció, quan ja no ens importa què pensin els venedors
d’indulgències, és aleshores quan ens lliurem a la Gratia divina.
Una Gratia que no és mai una fugida del món, sinó una altra forma
de viure-hi. També és el poder de la vida, que sorgeix on regna la
mort i que ens permet d’arribar encara més lluny que no poden les
nostres forces per si mateixes, per bastir al nostre voltant un món
més just; és un sentit, una guia, una esperança, una empenta que
ens convida a no rendir-nos davant les limitacions o la fragilitat i
a esmerçar tots els nostres esforços en el servei de dignificar la
vida. Totes les vides.
Som argila a les mans del
terrissaire... És a la nostra feblesa que Déu en mostra el poder,
la voluntat de salvar-nos, l’amor incondicional envers nosaltres.
És la seva gràcia, per la que va haver de pagar un preu tan alt, la
que ens ha convertit ens fills i filles seus. Mai no ha estat cosa
dels nostres mèrits o demèrits que ens hagin fet mereixedors o no
d’ella. Per més que ens costi d’entendre-ho i acceptar-ho, el
cristianisme predica un Déu que s’apropa vers l’ésser humà per
salvar-lo sens exigir-li per endavant res a canvi; i Jesús n’és
l’únic mitjancer per a nosaltres, els cristians. Tots aquells que
diuen ser-ne mitjancers en nom Seu són usurpadors i el regne que
pretenen construir és un de propi, un de persones rectes que res no
té a veure amb el Regne dels desheretats que predicava Jesús.
Carlos Osma
Traduït per Artur Ximenis
Text original: “La SolaGratia nunca ha sido gratis”
.JPG)
