Necrocristianisme

Fa sols unes poques hores que sóc arribat a Buenos Aires; Marcelo m’ha vingut a trobar a l’aeroport i m’ha dut fins a l’apartament en què passaré una setmana. Haig de repassar encara la presentació que faré demà del meu llibre en l’església evangèlica Río de la Plata i, a més a més, estic cansat després de gairebé vint hores de viatge, però no me’n puc estar i surto al carrer per a conèixer la ciutat. Mentre camino vaig sentint els crits de persones que ofereixen de canviar dòlars o euros per pesos argentins i veig també persones que dormen en el carrer i es tapen amb flassades i cartrons a fi de suportar el fred hivernal. Que vivim en un món globalitzat -en què ens costa de diferenciar si passegem per Barcelona o per Buenos Aires- no té tant a veure amb el fet de prendre el mateix cafè, en les mateixes tassa, cadira i taula del Starbuks, sinó amb tenir fins i tot el mateix sensellar que ens n’hi obre la porta, mentre para la mà per a què li donem una moneda; i té a veure amb què hi siguin els mateixos cartrons que li serveixen de llar, per a les mateixes persones a qui som incapaços de posarlos cara i ulls..., menys encara un nom.

Una senyora molt amable s’adreça a mi per a dir-me que en poc més de dos quarts començarà la reunió de la seva església i que hi puc assistir lliurement (l’expressió em fa qüestionar-me si hi ha cap altra modalitat d’assistència; que m’hi poden obligar?). Li agraeixo la invitació i m’invento una excusa mentre em miro “la seva església”, la qual és un edifici immens, que sembla més una sala multicines o un centre comercial que no pas qualsevol església evangèlica que hagi vist abans. Darrere les portes de vidre ben grosses, hi veig unes pantalles de televisió gegantines que emeten celebracions mentre intercalen versets i invitacions per a assistir-hi. És de reconèixer-ho, en temes publicitaris són al dia. Dos cents metres més enllà, un jove rialler m’explica que la reunió en l’església ja ha començat, però que si m’afanyo puc arribar a la predicació. Com és possible que en tan poca distància hi hagi dues esglésies evangèliques d’aquesta mida? No li ho demanaré, alguna cosa m’avisa que la cara d’incredulitat que faria fóra la mateixa que vaig fer jo quan un amic noruec em va demanar per què a Barcelona hi ha un bar en cada cantonada. I sense pensar-m’hi gaire em deixo portar de la curiositat i entro en l’església, i m’assec en una bancada.

Hi ha una bona gentada, centenars de persones; i el predicador és a punt d’encetar el sermó. Ho sé que començarà dient que som uns pecadors que mereixem el pitjor dels càstigs; tot seguit donarà la bona nova que Déu ens ama i que envià el seu fill unigènit a la creu per a salvar-nos i, pel cloure, farà una crida per a què la gent s’aixequi i s’acosti fins on és ell a lliurar-hi les seves vides al Crist per a rebre la salvació (no ho veig clar si, cercar la salvació en un déu capaç de torturar el propi fill d’aquella manera és la millor de les opcions). El showman-evangèlic m’ha resultat pretensiós, egocèntric i poc creïble; i la manera tan barroera com ens ha refregat els seus masclisme i homofòbia l’he trobada intolerable, fins i tot dins una megaesglésia evangèlica. Des que era molt jove, he vist venedors de salvació que podrien ben fer el mateix amb cortines o aspiradors, per això, l’únic que avui m’interessava era de veure si la representació-predicació resultava convincent i si aquí, en el Con Sud, n’han fet cap innovació. Malauradament, haig de dir que -igual com diu Cohèlet- “res de nou sota el sol”. Això no obstant, quan ha fet la crida, desenes de persones se n’han aixecat, la majoria dones i amb molta probabilitat (l’estadística mai no l’erra) també persones LGTBIQ. Mentre això passa, em demano per què tanta gent sent atracció vers els qui els maltracten i rebutgen, em sembla de veure entre els agenollats una cara familiar. Afino els ulls i trobo que el reconec: és l’amable desconegut que m’ha obert la porta del Starbucks. Em llevo del seient, surto de l’església i mentre camino pel carrer Lavalle no puc estar-me de pensar en l’amenaça que suposen per a qualsevol societat els moviments evangèlics fonamentalistes.

Val a dir que ells arriben allà on els governs en són incapaços: als més desafavorits. De fet, l’èxit que tenen és una denúncia de l’abandonament i l’exclusió que pateix una part important de la població, sia a Buenos Aires, a Lima, a Bogotà o sia a Barcelona. Però és també palès que llur tasca (parlo principalment dels dirigents) no és de franc, ni altruista; ara no volen sols aconseguir els diners de qui no en té, sinó a més volen també influència política per a imposar llur visió del món. Al qui ens resulten patètiques les iniciatives d’aquesta mena que fan els insignificants moviments evangèlics de l’Estat espanyol, ens neguiteja que en altres llocs del món avancin clarament vers l’assoliment dels seus objectius. Mai abans, com avui dins aquesta església, m’havia adonat del perill real per a la convivència que són. Llur objectiu no és crear una societat més lliure en què també els cristians puguem aportar al bé comú, sinó la imposició de la societat que ells consideren que Déu vol, a tota la població. Ni educació en la diversitat, ni drets per a les persones LGTBIQ, ni regulació de la natalitat, ni separació d’església i estat, ni divorci, ni feminisme, ni ateisme, ni éssers humans crítics, ni ciència que no s’adigui amb llurs conviccions... Només un viatge al passat més fosc amb ritme de música celestial. Els qui venim d’entorns evangèlics fonamentalistes sabem com hi és tractada la dissidència, la diversitat i el sentit comú. Per això mateix, resulta alarmant que imposin llurs agendes als governs de diversos països.

Un fonamentalista, o com diu un meu amic: un necrocristià, té tot el dret de ser-ne i de viure en el cementiri que consideri més adient, sempre que no faci mal a ningú. Les societats plurals i obertes haurien de protegir llurs drets, així com els dels seus fills a rebre un ensenyament inclusiu que els apoderi. Però les societats a què aspirem, sien tan imperfectes com vulguem, no poden ésser l’evangelicocràcia que proposen aquests grups. El sectarisme i l’exclusió són una font econòmicament rendible per a uns pocs, però també són generadors de violència i inestabilitat per a una majoria. Per a verificar-ho és prou de posar la vista en el passat, que és exactament a on ens volen menar tossudament. Finançar, aliar-se o donar cobertura al necrocristianisme és una manera d’acabar amb la llibertat d’expressió i la democràcia –valors que defenen sols per a ells, no per a tota la societat; és per això que, en la denúncia del perill que suposa el moviment fonamentalista, també hi ha de participar la resta del cristianisme. Cal de sentir, de manera més clara i de dins les esglésies, que la proposta d’aquests moviments no té res a veure amb el missatge de Jesús, que sense llibertat per a triar no hi ha fe i, per tant, no hi ha seguiment ni cristianisme. Obligar una persona per la via legal a comportar-se com considerem que és cristià, no és un capteniment gens cristià... L’acció de fe neix sempre –i aquí no hi caben excepcions- de la llibertat. Negar el matrimoni igualitari, impedir per llei l’avortament, obligar els infants a rebre formació religiosa, etc., no fa una societat més cristiana, sinó menys lliure. Els cristians que denunciem tot plegat no som deslleials amb els altres creients, que es miren el cristianisme de manera diferent, sinó que denunciem el fet que se n’apropien unes minories sectàries, en la cerca d’un profit exclusivament econòmic o polític, tot pouant en les necessitats dels més desafavorits i imposant una agenda retrògrada i injusta.

El fonamentalisme no és cristianisme, és més aviat la malaltia més perillosa que l’amenaça ara per ara. El necrocristianisme no és tampoc una proposta política regeneradora de la societat sinó, ans al contrari, un totalitarisme que la pot destruir. Mai fins ara, tot passejant pels carrers de Buenos Aires, havia estat tan conscient d’aquesta realitat. Fins ara ho lligava amb una experiència personal opressiva de la qual, sortosament, en vaig poder fugir. Però ara és, més aviat, una amenaça col·lectiva a la qual és urgent de donar-li una resposta contundent, clara, imaginativa i vertaderament evangèlica.

Carlos Osma

Traduït per Artur Ximenis

Text original: "Necrocristianismo"