viernes, julio 21

Cristià, protestant i liberal…, per dir-ne alguna cosa


No en sóc el primer que han educat donant més preferència a això d’ésser cristià que a allò d’evangèlic. Hom no negava el segon, però quan a algun dels meus familiars li demanaven la seva confessió, deia: “Sóc cristià”. Només en el cas que li demanaven un aclariment, hi afegia: “Cristià evangèlic”. El motiu era molt senzill, emfasitzaven en l’experiència personal més que no pas en les estructures religioses. “Nosaltres no seguim una religió, seguim el Crist”, aquesta és una de les frases que més m’han repetit, des que era un infant.

Malgrat aquesta declaració de principis, és també cert que quan coneixíem una persona evangèlica, potser perquè no n’hi havia gaires al nostre voltant, donàvem per fet que era com de la família. Que hom confessés la fe evangèlica indicava, sens dubte, que anava en el nostre mateix carro i que seguia el mateix Crist. Amb els catòlics era diferent i, tot i que en altres àmbits les relacions podien ésser molt bones, pel que feia a l’experiència espiritual, ells eren sols religiosos que s’havien esgarriat, adorant imatges i oblidant la Paraula de Déu.

Fou sobretot en la meva etapa universitària quan vaig conèixer la diversitat evangèlica. De sobte, com els caragols després de la pluja, sorgiren al meu voltant centenars de grups i denominacions evangèliques que fins llavors no en coneixia l’existència. Al començament pensava que sí fa no fa érem tots iguals, però no; la realitat mostrava una gran diversitat que s’anava engrandint. Així, vaig assumir allò que era un fet a la comunitat en què assistia: que no pas tots els evangèlics érem igualment fidels a la Paraula de Déu, que això depenia de la denominació i que tot i continuar essent germans, alguns evangèlics interpretaven certs texts de la Bíblia erròniament. De tota manera, hom em deia que això no era tan greu, perquè compartíem la convicció que la salvació venia per la gràcia de Déu i que la Bíblia n’era la Paraula infal·lible.

Avui la veig molt llunyana, aquesta experiència d’unitat, aquell significat que el mot evangèlic tenia per si mateix. D’una banda ara no faig servir mai aquesta expressió, ara sols provoca rebuig, incomprensió i fonamentalisme a la meva ment. No me’n surto, de trobar punts d’encontre amb una gran part de les persones que es diuen evangèliques. Aquest mot res ja no diu de la meva experiència com a cristià; i quan topo amb algú que es diu evangèlic, primer em poso a la defensiva i espero per albirar-ne si el nivell d’intransigència farà possible cap mena de diàleg. De vegades vaig errat, però quan no és així i em demanen sobre la meva fe, els responc amb l’ensenyament de la infantesa: “Jo sóc cristià”. I per més que hi tornin, a tot estirar hi afegeixo: “Cristià protestant”. Si amb això no en tenen prou, cloc amb: “Protestant liberal”. Fins ara, a hom no li han calgut més epítets.

Els afegitons poden tenir una funció i una importància, però personalment cada dia me’n diuen menys, del contingut. Evangèlics, catòlics o fins i tot jueus i musulmans; el nom no fa la cosa. L’actitud envers Déu, la manera de veure el món i la forma com comprenem la resta d’éssers humans; és això que m’uneix o em barra d’entendre un altre creient. Convisc amb l’estranya experiència de no veure el Déu que segueixo en persones que varen rebre la mateixa educació que jo, i em penso que també ells se’n sorprenen. Amb alguns hi ha encara un canal per compartir la nostra vivència de Déu, però amb la majoria fa anys que es trencà. El fonamentalisme té aquestes coses: o acceptem el que diuen ells o no n’hi ha res més a parlar. Hem de viure, pensar i sentir com ells volen. Les normes les poses ells, i si no: el trencament. Pots ser un conegut, un germà o la mare, tant hi fa.

“Sóc cristià”, així m’ho van ensenyat; vet aquí el més important de tot, l’essència de la meva fe. I en sóc, no pel fet de seguir la fe de la família o de la comunitat en què em pujaren, sinó quan provo de seguir el Crist. No em cal que hom em confirmi la meva experiència de seguiment, o que li posi un segell d’acceptació. Jo sé en qui crec i quan en sóc o no fidel a la crida. No és una fe individual, no dic això, sinó més aviat oberta a les experiències de Déu de qualsevol creient; no prioritzo cap nom més enllà del Crist. Això és l’essencial de la meva educació en una família cristiana i, malgrat haver-s’hi escaigut moments en què pensava que anaven errats, ara me n’adono que els haig d’estar eternament agraït.


Carlos Osma

Traduït per Artur Ximenis







No hay comentarios:

Publicar un comentario

Tus comentarios enriquecen este blog, y a las personas que lo leen. Así que muchas gracias por tus aportaciones.Recuerda que para que se publiquen debes indicar tu nombre (no se publicará ningún mensaje anónimo), y no debe aparecer ninguna página, número de teléfono, o dirección. Si quieres hacer algún tipo de publicidad, puedes contactar conmigo en homoprotestantes@gmail.com